Antiga Duana (Delegació del Govern) (Barcelona - Pla de Palau - Barcelonès)


Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2006)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2006)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2006)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2016)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2016)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2016)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2006)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2016)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2006)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2016)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2017)

Barcelona - Antiga Duana

Barcelona - Antiga Duana (Foto: Albert Esteves, 2017)



TipusEdifici públic
PeríodeSegle XVIII
EstilNeoclassicisme
AutorComte de Roncali
Situació Marquès de l'Argentera, 2 / Pla de Palau, 12
InterèsEspecial interès Interessant
Edifici neoclàssic projectat pel comte de Roncali, enginyer i ministre de Carles IV, edificat entre 1790-92, després que un incendi fes malbé l'edifici antic. Es va fer servir com a Duana fins el 1902. Després va ser seu del Govern Civil i posteriorment de la Delegació del Govern.

És un edifici atípic dins el classicisme perquè s'allunya de la rigidesa acadèmica. Els acabats amb estuc imitant marbre negre i blanc, la combinació cromàtica amb el color blau de les columnes, els relleus al·legòrics al comerç ultramarí o el gran escut central, són alguns dels elements més característics de la façana. La riquesa escultòrica i la policromia de les façanes exteriors fan que aquesta obra sigui considerada com una singularitat dins de l'arquitectura neoclàssica més convencional, només cal comparar-lo amb l'edifici veí de la Llotja de Mar. El pati interior, en canvi, es desenvolupa amb criteris més clàssics.

Joan R. Triadó el considera, amb tot, un edifici poc reeixit.: La singularització de les parts de l'edifici així com la seva interrelació no estan gaire aconseguides, i la morfologia de les parts queda confosa en la sintaxi total¹.

¹Joan Ramon Triadó. Història de l'Art Català. L'època del Barroc. Edicions 62. 1984.
  • Si voleu aportar més imatges o informació d’aquest element, cliqueu aquí

Mapa general
No està autoritzada la reproducció d’imatges o continguts sense el consentiment exprés de CEDIP