Tipus | Edifici religiós |
Període | Segle XIII a XV |
---|
Estil | Romànic |
---|
Autor | Pere de Coma / Pere de Penafreta /S Guillem d’Erill, Pere i Guillem Seguer, Jaume Cascalls / Bartomeu de Robió, Guillem Solivella / Carlí, Rotlli Gautier i Bertran de la Borda |
Situació |
Turó de la Suda |
Interès | Especial interès  |
---|
Protecció | Bé cultural d'interès nacional (BCIN) |
La Seu Vella de Lleida és un dels conjunts monumentals més importants de Catalunya. Construïda principalment entre els segles XII i XIV, al turó que domina la ciutat, al costat del castell, constitueix un un magnífic exemple de l'estil de transició entre el romànic i el gòtic.
Va ser iniciada el 1193, amb la primera pedra posada el 1203 per encàrrec del bisbe Gombau de Camporrells i sota direcció de Pere de Coma, sobre l’emplaçament d’una antiga mesquita, seguint el patró de la reconquesta cristiana. Va ser consagrada el 1278, però les obres es van allargar fins a finals del segle XIV amb l’execució del cimbori i el claustre. Al llarg dels segles XVI i XVIII, la Seu Vella va patir notables transformacions: va ser fortificada i, arran de la guerra de Successió, el 1714, convertida en caserna militar fins a mitjan segle XX, quan s’inicià la restauració i recuperació patrimonial.
Arquitectònicament, és un edifici de planta basilical romànica, de creu llatina, amb tres naus, capçalera triabsidal i transsepte, de proporcions monumentals. El romànic resta patent en la solidesa i sobrietat estructural. El gòtic s’introdueix progressivament amb l'adopció de les voltes de creueria i especialment al claustre, un dels més grans i espectaculars d’Europa, d’ubicació inusual al peu de la nau principal. Tot plegat reflecteix la interacció entre les tradicions locals i la influència europea que s'introdueix al segle XIII a través del Císter, així com el context de creixement urbà, consolidació del poder eclesiàstic i voluntat d’expressar esplendor artística i representativitat ciutadana.
Esment apart mereixen les capelles, afegides pels bisbes com a panteons nobiliaris, al llarg del segle XIV, com la de la Concepció (dels Colom), la de l’Epifania (dels Requesens), la de Jesús (dels Sescomes) o la de Sant Pere (dels Montcada). Dissortadament, la major part de la seva riquesa artística es va perdre quan la Seu va passar a tenir funcions militars.
Destaca l’escultura, especialment als capitells i portalades (de l'Anunciata, Major, Fillols), considerada paradigmàtica de l’Escola de Lleida pel detall narratiu i l'estil naturalista. Conserva vestigis de pintura mural romànica i gòtica d’extraordinària qualitat tècnica, ara majoritàriament al museu de Lleida.
En definitiva, la Seu Vella de Lleida és un referent del diàleg entre el romànic i el gòtic català constituint una síntesi arquitectònica excepcional on s'entrellacen elements estructurals i decoratius de tots dos estils, d'un extraordinari valor històric, arquitectònic i artístic.