| Tipus | Imatges, retaules i objectes litúrgics |
| Període | Segle XVIII |
|---|
| Estil | Barroc |
|---|
| Autor | Isidre Espinalt Vellet |
| Situació |
Interior de l'església |
El retaule major de l'església de Sant Pere va ser contractat l'any 1796 a l'escultor Isidre Espinalt Vellet (1735- 1800), nét d’Isidre Espinalt Serra-rica, l’iniciador d’una nissaga d’escultors instal·lats a Sarral des del final del segle XVII. És un dels millors exemples del barroc tardà amb clara influència neoclàssica conservats al Priorat.
Ocupa tota la capçalera absidal i adopta una composició plenament arquitectònica, concebuda com una gran escenografia. El conjunt s'organitza mitjançant columnes estriades d'ordre compost, disposades sobre alts pedestals, que divideixen el retaule en tres carrers. Les columnes sostenen un potent entaulament de perfil trencat que segueix la curvatura de l'absis i accentua la sensació de monumentalitat. La volta absidal, concebuda com una gran petxina gallonada, completava el conjunt amb una espectacular composició, dissortadament perduda (vegeu fotos antigues). En conjunt, la profusa decoració, basada en garlandes, òvuls, dentells i motius vegetals daurats, es combina amb una composició ja plenament classicista.
El carrer central és ocupat per la imatge exempta de sant Pere, representat dempeus amb les claus i el llibre, envoltat de petits àngels i situat damunt una peanya de núvols. Per sota hi ha un monumental manifestador o templet eucarístic, coronat per una cúpula semiesfèrica i flanquejat per columnetes, destinat a exposar el Santíssim. El sagrari incorpora un relleu del Salvador beneint, emmarcat per una màndorla radiant.
Als carrers laterals s'hi disposen dos grans relleus d'alta qualitat escultòrica, concebuts gairebé com a escenes teatrals. El de l'esquerra representa l'alliberament de sant Pere de la presó, amb l'apòstol conduït per un àngel mentre els soldats romans romanen adormits, sota una glòria celestial poblada de querubins i raigs lluminosos. El relleu de la dreta representa el miracle de la curació d'un paralític per part del sant, que apareix de nou sota la il·luminació divina. Les figures presenten una acusada plasticitat, plecs amplis i un tractament anatòmic que reflecteix l'evolució de l'escultura catalana cap als models acadèmics de la fi del segle XVIII.
No es pot considerar una obra barroca en sentit estricte, sinó que, més aviat, és molt representativa de la transició del barroc al neoclassicisme a Catalunya. Manté, del primer, el gust pel moviment i la glorificació celestial amb núvols, querubins i raigs de llum.