Castell d'Ascó
(Ascó - Ribera d'Ebre)

El castell d’Ascó s’alça al cim del turó que domina el nucli antic de la població, sobre la riba dreta de l’Ebre. Els seus orígens es remunten a l’època andalusina, quan constituïa un hisn o recinte fortificat destinat a controlar el territori i les comunicacions fluvials. La seva posició estratègica, amb un ampli domini visual sobre el riu i les terres circumdants, explica la importància militar i política que va mantenir després de la conquesta cristiana.

A mitjan segle XII, la fortalesa passà a mans cristianes i esdevingué posteriorment el centre d’una comanda de l’orde del Temple. L’any 1182, Alfons el Cast cedí el castell i les viles d’Ascó i Riba-roja als templers. Després de la dissolució de l’orde, el 1312, la fortalesa passà a l’orde de l’Hospital, que en mantingué el domini durant segles. En aquest període medieval, el recinte s’amplià progressivament fins a ocupar bona part del cim del turó, d’acord amb les necessitats defensives i administratives de la comanda.

La fortalesa va patir una destrucció important durant la Guerra dels Segadors, al segle XVII, i va ser abandonada definitivament a mitja centúria. La degradació posterior s’agreujà per l’espoliació dels materials constructius. A finals del segle XIX, durant la Tercera Guerra Carlina, es reconstruí parcialment una torre per utilitzar-la com a estació de telegrafia òptica militar, fet que explica la presència d’elements constructius de cronologies diferents en les restes conservades.

Des del punt de vista arquitectònic, el castell respon a una estructura formada per una torre principal i un recinte fortificat inferior, situat al sud-est, amb unes dimensions aproximades de 60 metres de llargada per 20 metres d’amplada. La torre mestra, de planta quadrangular, conserva principalment dos dels seus murs, amb una alçada actual d’uns 14 metres. La fàbrica presenta diverses fases constructives, amb carreus units amb morter de calç als nivells inferiors i paraments de tàpia en sectors superiors afegits posteriorment. La porta d’accés, situada a una certa alçada respecte del terreny exterior, és rematada per un arc apuntat i reflecteix les transformacions experimentades per l’edifici al llarg del temps.

El recinte conserva també fragments de murs perimetrals i restes d’edificacions medievals, entre les quals destaca una construcció de planta possiblement poligonal, bastida amb carreus ben escairats i encoixinats. La interpretació de les estructures més antigues presenta dificultats, ja que no es pot assegurar que es conservin elements identificables de la fortificació andalusina original. A partir del 2013, diverses intervencions arqueològiques i obres de consolidació impulsades per recuperar el monument van permetre identificar i posar en valor estructures que havien quedat cobertes per enderrocs.

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí