| Tipus | Castell |
| Període | Segle XIII a XV |
| Situació |
Carrer Raval de Jesús |
| Interès | Especial interès  |
|---|
| Protecció | Bé cultural d'interès nacional (BCIN) |
El castell de Móra d’Ebre s’alça sobre un turó situat a la part alta del nucli antic, a la riba dreta del riu Ebre, en una posició estratègica que permetia controlar el pas fluvial i una extensa part de la cubeta de Móra. D’origen andalusí, la fortalesa constitueix un dels elements més significatius del patrimoni històric de la població i un testimoni de la importància militar i territorial d’aquest sector de la vall de l’Ebre durant l’edat mitjana.
Va ser conquerit pels cristians a mitjan segle XII, en el context de l’expansió comtal sobre les terres de l’Ebre. La primera referència documental és de l’any 1174, quan el rei Alfons el Cast el cedí a Guillem de Castellvell, juntament amb els castells de Tivissa, Garcia i Marçà, tot reservant-se el domini superior. A través de successions i aliances matrimonials, Móra passà a formar part dels dominis de la baronia d’Entença i, el 1324, s’integrà al comtat de Prades.
Al llarg dels segles, el castell va ser escenari de conflictes i setges. A finals del segle XIII, la vila resistí l’atac dels Montcada i dels templers vinculats a les comandes d’Ascó i Miravet. La fortalesa també fou reforçada durant la guerra civil catalana contra Joan II, al segle XV, i patí els efectes de les guerres dels Segadors i del Francès. Durant la primera guerra Carlina, al segle XIX, va ser intensament canonejada i quedà molt malmesa. Les destruccions de la Guerra Civil de 1936-1939 agreujaren encara més la degradació del conjunt. Posteriorment s'han produït diverses obres de consolidació i restauració, les més recents l'any 2026.
Arquitectònicament, el conjunt presenta una organització complexa, fruit de diverses fases constructives. La fortificació s’articulava entorn d’una torre principal i un recinte fortificat ampli, situat al sud-est, que ocupava bona part del cim del turó. Aquest espai inferior, interpretat com un albacar, devia permetre acollir persones i protegir béns en cas de perill. El recinte s’adaptava a la topografia i estava delimitat per murs dels quals s’han conservat diversos trams.