Església de Sant Vicenç. Retaule barroc
(Menàrguens - Noguera)


Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc

Menàrguens - Església de Sant Vicenç. Retaule barroc (Foto: Albert Esteves, 2026)



TipusImatges, retaules i objectes litúrgics
PeríodeSegle XVI-XVII
EstilBarroc
Situació Francesc Grau
El retaule major de l’església de Sant Vicenç de Menàrguens és una obra monumental del barroc català, datable entre 1692 i 1702, atribuïda al taller de l’escultor manresà Francesc Grau (1638-1693). Ocupa tota l’amplada i l’alçària de l’absis gòtic i presenta la particularitat de conservar-se sense policromia ni daurat, amb la fusta enfosquida com a resultat de l’acabat actual.

L’estructura s’organitza en diversos registres superposats, articulats per columnes salomòniques, volutes i una ornamentació vegetal abundant. La fornícula central era presidida per una imatge de santa Maria, titular de la parròquia, flanquejada per sant Vicenç màrtir i sant Pere màrtir. Al registre superior hi ha diverses figures de sants, entre les quals sant Antoni de Pàdua i sant Sebastià. El conjunt culmina amb un Calvari, amb Crist crucificat acompanyat de la Mare de Déu i sant Joan evangelista, i una representació de Déu Pare al coronament, amb l’orbe i el símbol trinitari.

Des del punt de vista estilístic, les columnes salomòniques, les volutes i els guardapols amb decoració vegetal permeten situar l’obra en el període de plenitud del retaule barroc català, entre les darreres dècades del segle XVII i els primers anys del XVIII. La composició monumental i la profusió ornamental s’inscriuen en un llenguatge artístic difós arreu d’Europa a partir de models com el baldaquí de Sant Pere del Vaticà, obra de Gian Lorenzo Bernini.

L’atribució a Francesc Grau es basa en criteris estilístics i en la seva activitat documentada a les terres de Ponent. Com que l’escultor morí el 1693, és probable que iniciés el retaule poc abans de morir i que el seu taller n’acabés l’execució. Entre els possibles col·laboradors hi ha Joan Grau i Fustangueres, fill de l’escultor, i els escultors Francesc Pardines i Salvador Perarnau, tot i que la seva participació concreta no està documentalment demostrada.

L’obra constitueix un testimoni rellevant de la continuïtat dels grans tallers d’escultura barroca a la Catalunya occidental i de la renovació artística dels interiors parroquials al tombant dels segles XVII i XVIII.

Font: Joan Yeguas Gassó, El retaule de Menàrguens: Francesc Grau i taller (1692-1702).

Mapa general
No està autoritzada la reproducció d’imatges o continguts sense el consentiment exprés de la Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català