Castell d'Algerri
(Algerri - Noguera)

El castell d’Algerri s’alça al cim del tossal que domina la població, en una posició estratègica entre la plana del Segrià i els contraforts de la serra Llarga. La seva situació permetia controlar el territori i les comunicacions de la zona. El turó havia estat ocupat ja en època ibèrica i romana, com demostren les restes ceràmiques recuperades, però la fortificació documentada correspon fonamentalment a l’etapa andalusina.

La fortalesa islàmica, coneguda amb el nom d’Agira, apareix esmentada l’any 922 en una crònica àrab que atribueix a Muhammad ibn Lubb la consolidació de diverses fortificacions de la regió, entre les quals Algerri. El 1105, encara abans de la conquesta cristiana, Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI d’Urgell, ja havia fet donació del castell als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer III i Almodis, amb la condició que fos conquerit. La data de la conquesta és discutida: alguns historiadors la situen el 1115 o 1116, mentre que d’altres la daten el 1130. Després de la incorporació als dominis cristians, el castell passà a mans de diversos feudataris vinculats als vescomtes d’Àger i als comtes d’Urgell. El 1541 Joan de Comallonga rebé el títol de baró d’Algerri, però cinc anys després la senyoria fou adquirida per l’abat de Poblet, Pere Boquers. El monestir mantingué la jurisdicció sobre la vila fins a la desamortització del segle XIX. Durant l’època moderna, el castell perdé progressivament la seva funció militar i esdevingué un centre de gestió i emmagatzematge de les rendes del territori.

El recinte ocupa el planell superior del tossal i presenta una planta aproximadament rectangular, d'uns 30 m d’amplada per 48 de llargada. Les restes conservades són fragmentàries i corresponen a diferents fases constructives, fet que dificulta la reconstrucció exacta de la fortalesa.

Es conserven diversos trams de muralla, amb una alçada màxima aproximada de dos metres, construïts amb carreus de dimensions diverses encastats en morter. Al sector occidental, alguns murs s’assenten directament sobre la roca. També s’identifiquen restes d’una possible torre o bestorre al sector sud-est. La fortificació disposava d’un accés protegit al costat meridional, flanquejat per una torre albarrana, i d’un camí excavat a la roca que conduïa fins a la porta.

Un dels elements més destacats és el gran aljub o cisterna, situat a la banda occidental del recinte, construït amb carreus de pedra disposats en filades regulars. També sobresurt l’anomenada anjuba, un gran contrafort de carreus situat a la cara meridional, destinat a contenir els moviments de la muralla.

Les tècniques constructives són diverses: al costat de murs de pedra i morter i de fàbriques encofrades, s’identifiquen aparells de carreus més regulars. Aquesta diversitat reflecteix les successives reformes i reutilitzacions de la fortalesa, des de l’etapa andalusina fins a l’època feudal i moderna. Les excavacions arqueològiques també han documentat dependències d’emmagatzematge que corresponen a l’ús del castell durant el segle XVIII.

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí