Església de Sant Miquel
(Castelló de Farfanya - Noguera)

Església d’origen romànic, construïda cap a la segona meitat del segle XII, que va experimentar importants transformacions durant els segles XIII i XVIII. Les intervencions contemporànies, especialment la restauració de 1985-1986, van acabar de configurar l’aspecte actual del temple, en què conviuen elements medievals, ampliacions barroques i una capçalera de concepció moderna.

Les primeres referències documentals a l’existència d’esglésies a Castelló de Farfanya daten de 1179, quan el papa Alexandre III va confirmar a l'abadia d'Àger en una butlla eclesias de Castellione, segurament en referència a Sant Maria i Sant Miquel. La primera menció explícita de Sant Miquel és de 1187, quan el vescomte Ponç Guerau III va jurar les constitucions de Pau i Treva del comtat d’Urgell i del vescomtat d’Àger a l’interior de l’església, davant del bisbe d’Urgell. Aquest episodi acredita que el temple ja tenia aleshores una funció religiosa i pública destacada. Va tornar a ser consagrada l’any 1313, després de les importants transformacions efectuades en època gòtica. Durant els segles medievals, Sant Miquel es va consolidar com a església parroquial de la vila, mentre que Santa Maria, situada al recinte del castell, mantenia la seva vinculació amb la institució canonical.

Al segle XVIII l’edifici va ser objecte d’una transformació profunda per adaptar-lo a les necessitats de culte d’una població creixent. El 1751 es va construir una nau lateral al costat nord, que comportà la desaparició de les tres capelles medievals que ocupaven aquest sector. El 1777 es va reformar la capçalera i es va substituir l’absis romànic per un presbiteri rectangular, de caràcter barroc. També es van modificar els espais laterals i es va ampliar la zona dels peus de la nau, amb una gran capella que ocupà part de l’antiga casa prioral. Durant el segle XX, el deteriorament de l’edifici va fer necessària una intervenció important. Entre 1985 i 1986, el Departament de Cultura de la Generalitat va restaurar el temple i va substituir el presbiteri barroc, que amenaçava ruïna, per una nova capçalera de disseny contemporani. Aquesta actuació va recuperar també, a nivell de fonamentació, les restes de l’antic absis romànic, que avui es poden observar.

Des del punt de vista arquitectònic, la nau antiga està coberta amb volta de canó apuntada, reforçada amb dos arcs torals que descansen sobre mènsules. Originalment, la nau disposava de tres capelles al costat nord i dues al sud, obertes entre els murs i els elements de suport, cobertes amb voltes apuntades. La portada d'accés, de tradició romànica tardana i amb formes de transició cap al gòtic, constitueix un dels elements artístics més rellevants de l'edifici (veure fitxa específica).

A la capçalera, la intervenció de 1986 va introduir una solució arquitectònica contemporània, amb formigó, vidre i metall. La nova estructura substitueix el presbiteri barroc i permet integrar les restes de la fonamentació de l'absis semicircular medieval. Durant les obres també es va recuperar una mènsula esculpida en pedra sorrenca, probablement procedent de la cornisa exterior de l'absis romànic, amb la representació molt esquemàtica d'un bust masculí que s'ha interpretat com una figura demoníaca.

• Si teniu imatges o més informació i ens ho voleu fer arribar, adjunteu-ho en un e-mail aquí